Nadal a Berlín

Tot i la situació socioeconòmica i política actual, els alemanys em cauen bé-amb excepcions. El darrer més de desembre, en un d'aquests viatges sense preparar vam anar amb un amic a passar uns dies a Berlín.
Per començar el vol amb Lufthansa molt millor que els realitzats amb Iberia o British i òbviament incomparable amb les Low Cost, això sí una miqueta més car tot i que no massa. Ens entrava quelcom de menjar i un parell de begudes tant en el trajecte d'anada com a la tornada (i sortiem a les 10 del matí de Berlin per arribar a Barcelona a les 13.30 aprox).
Cal dir que la temperatura a la capital alemanya al desembre era baixa (-4ºC, -6ºC) però bastant més acceptable que la que em vaig trobar a d'altres viatges com els de Praga o Varsòvia, però l'ambient als carrers decorats amb llums de nadal, mercadets, parades de menjar i glühwein i molta gent donaven una imatge idílica de la ciutat.

Arribem de nit a Postdamer Platz i deixem la porta de Brandenburg i el Bundestag a un costat per baixar caminant a un senzill hotelet molt pròxim al Tiergarten, el pulmó i gran parc de Berlin. Més enllà del parc - més d'un kilòmetre de llargada- queda el zoològic i el memorial del kaiser Guillem - aquest últim de visita obligada.
Cervesa, Kurrywurst -la salsitxa típica de la ciutat, qualsevol cosa per completar el sopar -col servida de mil formes, imprescindibles el bretzels sols o amb formatge desfet- i glühwein (vi calent amb espècies) per entrar en calor.
Caminem pel passeig conegut com Unter den Linen (sota els tils) i veiem un espai on els nens juguen a una espècie de curling mentre els pares mengen i beuen.
Els cafès a  Alemanya són cafès "americans" i no ho entenen de cap altra manera. T'ajuden a entrar en calor però de seguida et venen ganes de fer pipí, cosa que no vam calcular els primers dies quan començavem a fer les caminates per conèixer la ciutat -i, com a bona part d'Europa els lavabos públics o no, són de pagament.
Alexanderplatz on hi ha la torre de telecomunicacions que basa la seva estructura segons conten en l'Sputnik és a escasos metres de l'Ajuntament vermell o Rotes Rathaus. No molt lluny queda la catedral protestant - das Dom- des d'on es va fer aquesta segona foto, amb escultures de Lutero, Calvino i Zwinglio. A l'altre costat de la catedral queda un dels principals mercats de nadal de la ciutat (weinhachtmarkt).
Queda per acabar la visita entrar a alguns dels museus de l'illa dels museus -on destaquen els museus de Belles Arts i, sobretot el Museu de Pergamo, una de les visites imprescindibles de la ciutat.

Castell de Xivert

Al nord de la província de Castelló, a uns 20km de la frontera amb Catalunya es troba la vila d'Alcalà de Xivert. En època islàmica la vida es centrava a l'alt de la Serra d'Irta on es conserva el castell (Al-Qalat en àrab, que és d'on deriva el nom del poble) de Xivert.
El poble actual està a certa distància i en destaca l'esglèsia i, sobretot el campanar d'estil barroc dedicats a Sant Miquel. A l'altra banda de les muntanyes, separat de la Plana d'Alcalà es troba el nucli d'Alcossebre amb les seues platges i el port esportiu.
Al any 2000 vaig fer una caminata per primer cop al castell de Xivert amb un grup d'amics. Després de prendre un cafè al bar de davant l'esglèsia ens vam dispossar a creuar la carretera N-340 pel pont i deixant una petita ermita-oratori a una banda començar a pujar per la serra.
El camí arribat un punt és pedregós i estret, no massa bo si pujeu amb vehicles però acceptable per anar-hi a peu. Envoltat de alzines carrasques, pins i matolls entre els que destaca el timonet, el romer, arbustos de boix,etc... el camí es fa curt. Amb una mica de sort podreu veure conills, falcons i senglars.
Una vegada a dalt hi ha una replaça on podeu seure a l'ombra i beure o menjar alguna cosa (no hi ha cap mena de bar o botiga eh?) abans d'entrar al castell.
Es tracta d'un castell d'època àrab que com tants altres va ser reconquerit en època de Jaume I per les tropes de Balasc d'Alagó- conqueridor de les terres del Maestrat. Posteriorment la població es va traslladar a la plana d'Alcalà des d'on les comunicacions eren més  fàcils.
Des de dalt el castell les vistes sobre la plana d'Alcalà i part de la serra d'Irta són magnífiques i s'observa tot el nucli d'Alcalà de Xivert on destaca imponent  el seu campanar que té la fama de ser el més gran i bonic de la província.

Torino i el Piemonte

Era un dels viatges que tenia pendents des de feia molts anys i, finalment, l'any passat em vaig decidir gràcies a l'invitació d'uns clients i amics.
La ciutat de Turin, Torino o Torí (depén si l'anomeneu en Piemontès, Italià o en la nostra llengua), està situada al nord-oest de Itàlia, al sud dels Alps i a escasos quilòmetres de la frontera amb França.
És una ciutat preciosa i màgica que ha tingut la fortuna i desgràcia al mateix temps de compartir nacionalitat amb ciutats que han aprofitat més el turisme com ara be Roma, Florència o Nàpols.
Famosa per la Santa Síndone en la qual alguns creuen que va estar embolicat el cos de Jesucrist entre la seua mort i la seua resurrecció -sembla ser que el llenç és del segle XI però la fè és la fè- i per la Juve, Torino és molt més que tot això.
La ciutat gaudeix del més important Museu Egipci del món fora del país africà, on podem veure papirs, esculptures, objectes d'ús quotidià i, òbviament sarcòfags i mòmies. Això sí , l'informació està només en italià i anglès.
A més a la Mole Antonelliana- a la imatge-, figura que per cert surt a les monedes de 1 i 2 cèntims d'euro italianes, hi trobem un interessant museu del cinema on s'expliquen alguns efectes especials i es pot veure l'evolució del seté art a més de cartelleria i alguns efectes com guions originals, màscares de pel·lícules de ciència ficció,etc..
Pel que fa la gastronomia, la cuina del nord és més variada que al sud i centre del país. La pizza és originària del sud i la pasta és aquí un element no tan bàsic de la cuina com a la resta d'Itàlia. Gnocchis, tallarins al pesto -encara que sigui ligur Gènova queda a poca distància-, Biccerin, Gianduiotti, Bonet, especialitats de carn crua, formatges, carn guisada, grissini -semblants a les nostres rosquilletes- i el vitello tonnato són algunes de les especialitats piamonteses que no podeu deixar escapar.
 El centre neuràlgic de la ciutat és la piazza Castello, amb les restes d'un castell medieval impresionant que li dona nom a la plaça, una gran font, kioscos i que limita amb les grans avingudes de Via Po i Via Garibaldi.
No lluny d'aquí queda el parlament regional -el Palazzo Lascaris-, grandiós palau barroc tancat al públic a no ser que vagis amb un treballador del Parlament com va ser el meu cas. Una mica més enllà queden carrers i places plenes d'edificis d'alt interès artístic i històric. En algun d'ells Musolini es va refugiar després de l'entrada dels aliats i va ser a Torí on va acabar la seua vida.
A diferència de Milà on la gent viu amb una major capacitat financera, la gent de Torino viu millor que la del sud però els preus i tren de vida són més asequibles per al comú dels mortals que a la Lombardia.
Grappa, Biccerin i els bombons Gianduiotti són els principals records que podeu comprar a la ciutat. Una ciutat gran per la qual es pot anar a peu -és una ciutat plana i fàcil de recòrrer- cosa que és recomanable a tot el país.
És fàcil de perdre's detalls si no mireu els porxos que recorren tot el centre de la ciutat fins arribar al riu Po que queda a un lateral deixant zones ajardinades junt al palau de justícia, d'estil neoclàssic.

Legionarios de Cristo a Montcada-València

 

Quan tenia deu anys aproximadament un amic va marxar a estudiar a Montcada, provincia de València. Al poc temps em van convidar a anar uns dies de colònies.

Va vindre un capellà molt amable a casa i després de xarrar amb els meus pares i amb mi ens va convencer perque passés uns dies allà.

No vaig viure cap d'aquells episodis d'abusos ni res de tot això, però aquell ambient no em va agradar gens.

Recordo que en arribar vaig deixar les meues coses a una sala plena de lliteres que es on dormiem els xavals. Era una sala que em va semblar enorme i que per la nit era vigilada per els propis capellans.

Eren dies de resar a tota hora amb diverses misses diàries, bendicions de taula al esmorzar, dinar i sopar i xerrades sobre religió católica, sants i tot això.

La resta del dia feiem activitats esportives mentre que els que estaven allí de continuu també tenien un horari fixe -fins i tot en diumenge- d'estudi.

Possiblement en el meu interior jo ja no creía amb tot allò i alguna cosa em feia sentir incòmode. Passats aquells dies de bàsket i missa, bici i missa, benediccions abans de cada àpat, habitacions compartides amb ves a saber quanta gent i missa no vaig voler saber res de tot allò.

El que si recordo és que per entrar al centre s'havia d'anar tres vegades en "convivències" i després recomenar a algún amic que fes el mateix. Amb una en vaig tenir prou.

No tinc aquella mala imatge tan exacerbada, però aquell no era ja el meu món i tot el que la vida dins el seminari no tenia res que aportar-me.

Aquells dies potser van influir en la desidia que des de ben jove m'ha provocat la missa i, segurament va ser el pas que em va decidir a separar-me de l'Esglèsia.

Repeteixo que jo no hi vaig veure cap cosa estranya -només vaig estar uns dies, també cal apuntar-ho- però tot aquell ambient em semblava estrany, artificial i incòmode i no hi vaig tornar.

De Montcada no vaig veure absolutament res i, per tant en aquells tres o quatre dies tampoc vaig entrar en contacte amb gent de la zona, només amb capellans, nens repelents i altres víctimes com jo.

 



Futbol a Brusel·les

He perdut ja el compte de les vegades que he estat a Brusel·les, una de les ciutats a les que més carinyo tinc a pesar de la CEE.
En una d'aquestes vaig ser convidat per uns bons amics del luxemburg belga a un partit de futbol entre les seleccions de Bélgica i d'Espanya.
Cert és que ami el partit m'importava més be poc, però allà que hi vaig anar. Era un partit classificatori per un mundial o un europeu-perdoneu la meua mala memoria-jugat en un dia de pluja intensa a l'estadi Roi Baudouin que Espanya va començar perdent i que va remontar Villa a l'últim miut amb un 1-2.
Aquella vegada em vaig quedar a un hotel de l'avinguda de Stalingrad, prop de la Grande Place i del Palau de Justicia en lloc de quedar-me a Schaerbeek o al habitual hotel del barri d'Anderlecht; cal recordar que el meu amic viu a més de 200 km de la capital.
Passejar per les Galeries comercials més antigues d'Europa- les de Saint Hubert-,menjar gofres amb xocolata o frikandellen amb salsa andalusa a la vora de la Grande Place, caminar per la rue du Beurre dirignt-se a veure una Font amb el Manekken Pis de 30 cm, visitar la Maison du Roi i els reials museus de Belles Arts -just al front del Palau Reial- és cosa obligada si es va a Brusel·les.
Aquell cop però el temps no va donar treva i jo creía que el partit acabaría aplaçant-se. No va ser així i vaig ser testimoni del caos que pot causar a una ciutat centreeuropea el mal temps i un partit de futbol en hora punta.
L'estadi Roi Baudouin -rei Balduí- és situat a escasos metres de la parada de metro Heysel, nom que rebia l'estadi fins la tragedia de 1985 on van morir diversos aficionats, la major part d'ells italians; i en el entorn del pabelló de l'Expo i de l'Atomium, un dels símbols de la ciutat.
La ciutat , ja he dit que té un significat especial per a mí, no té conjunts patrimonials espectaculars tot i que hi ha edificis relevants com els ja anomenats abans i l'ajuntament o la catedral. Tots en gótic.
Els museus tot i ser interessants i mostrar obres de Brueghel, Peter Cranach el Vell i Hyeronimus Bosch per una banda i tota l'obra de René Magritte, no són el Louvre, el Brittish ni l'Ermitage.
Potser el més atractiu des del meu punt de vista de la ciutat de Brusel·les és el factor humà sumat a aquest entorn: taxistes congolenys, restauradors vietnamites, botiguers tunesins i espanyols, cambrers flamencs i valons...es barrejen pels carrers de la ciutat. Aquells dies calia sumar els milers d'espanyols que havien anat al futbol i parlamentaris europeus- crec que va ser aquella vegada que vaig coincidir amb Javier Solana al transport públic (quien te ha visto y quien te ve).
Sí, també es òbviament necessari degustar la millor xocolata i cerveza belga, i si us agrada els musclos que allí elaboren de mil i una maneres. I òbviament no deixeu de mirars als murs: Tintin, Lucky Luke, Marsupilami , els Barrufets i tot de personatges del còmic belga us observen des dels grafittis de la ciutat.

L'estany de Banyoles

claustre de la catedral. Girona

 

L'any 2007 vaig fer unes pràtiques remunerades al Camping El Llac, a Banyoles.
La idea de pasar un estiu a tocar un llac, prop de muntanyes i de la ciutat de Girona fent poca feina i remunerada semblava idílica; més tenint en compte que ho necessitava per als estudis que estaba acabant.
Durant aquells messos m'allotjaria a una mobil-home, una espècie de bungalow amb rodes, dins el camping i a 100m del mateix estany de Banyoles.
La volta a l'estany, els passeigs per les estunes i la visita al museu Darder serien habituals. També alguna escapada a la sempre fascinant ciutat de Girona, al museu Dali de Figueres-Torre Galatea, i al bosc de Can Ginebreda.
Descobriria una mediterrània rural diferent i reconeixeria plantes com la cúa de cavall-imprescindible per a tractar les infeccions d'orina-, seria acribillat pels mosquits i sobreviuria a tempestes estiuenques.
Durant aquells dies milloraria de manera sensible els meus coneixements de llengua francesa, i gaudiria d'obres romàniques de gran valor, de les pesqueres i de la compañía dels ocells.
A nivel profesional, cal confesar-ho, vaig aprendre ben poc però vaig adquirir certs coneixements del mon rural català i vaig viure per primer cop a un camping, barbacoes amb carbó vegetal, aplecs sardanístics...
Potser aquí ja comença a vilumbrar-se un petit canvi d'actitut front al meu entorn de manera més seriosa que després del Camino. En tot cas aquesta breu etapa seria un dels primers passos de la meua estranya carrera professional. Ningú dels coneguts allí seria d'importància transcendent en el meu futur professional, però és cert que cert carinyo a la gent de la comarca i a la zona engeneral va quedar.

Lourdes

Eren els primers anys d'universitat. Jo ja havia començat a despertar i a casa estavem passant uns anys difícils, tot i que creiem que ja havia passat tot.
Dos morts i problemes amb els papers de l'herència tot i que la meva mare era filla única, i una situació econòmica delicada. Encara moriria al poc temps el meu pare i les coses es complicarien una mica més encara. Afortunadament tot es supera.
Davant aquesta situació i després  de 8 anys sense poder sortir de casa, la meua mare va tindre el pensament d'anar a visitar la Mare de Déu de Lourdes el dia de la verge i ens va dur a tota la família. Jo feia anys que havia perdut la fe en l'Esglèsia, però vaig acabar cedint ja que era l'únic que parla francès i em va saber greu.
Vam anar en el nostre cotxe particular, creuant ports de muntanya nevats i carreteres per on passava poca gent. De Tarragona vam anar a Lleida via Montblanch, i d'ahí al nord fins a Vielha. Entrant a França seguint la Garona.
Quan a la unaels vaig dir de parar a dinar els va semblar massa prompte i a les dues van fer-nos el favor ja a Bagneres de Bigorre de servir-nos el dinar a hora ja de tancar. El dinar va ser senzill i el que quedava, però vam ser servits amb amabilitat abans d'acabar el viatge.
Arribats a Lourdes va ser hora de trobar hotel, doncs haviem anat a l'aventura i ningú n'havia reservat. De fet l'únic que disposava de tarja de crèdit era jo i no sabia que havia d'anar de viatge fins dies abans. Cal tenir en compte a més que ni els meus pares ni la meva germana havien sortit mai d'Espanya i dubto que hagueren anat d'hotel més enllà del viatge de noces.

Ens vam allotjar a una pensió familiar molt acollidora al poble d'Ade on hi havia un mercat de segona mà molt interessant que ocupava bona part del petit poble. Estavem doncs a 5km de Lourdes, que estava bollint de creients catòlics i mercaders que venien ciris, rosaris, bidons per posar l'aigua beneïda i tota mena de merchandatge.
Em va semblar un paisatge molt artificial i vaig guipar que els qui treballaven allí no eren els residents habituals dels pobles de muntanya. Pizzeries, bons restaurants i botigues de souvenirs envoltaven un complex religiós en estil neogòtic i que, al meu entendre tenia poc valor artístic.
Processó nocturna amb ciris en un espai en que a dures penes es podia un moure i en una retahila d'idiomes que en un moment determinat no es sabia qué es resava.
Després de l'esmorzar del segon dia amb les típiques pastes , melmelada i mantega; vam tornar a Lourdes a oir missa. No vam poder arribar a la zona on era en català ni en castellà de tanta gent com hi havia apilotonada i ens vam quedar a l'àrea italiana envoltats de napolitans.
El dinar va ser de pizza i entrepans i la compra de souvenirs mínima i escasa. El passeig per l'aldea on hi havia la casa de la nena a la qui es va aparèixer la verge,el castell, i els hotels va acabar a un forn de pa artesanal, que valia la pena visitar.
La meua tercera visita als Pirineus, amb missió religiosa, em va semblar un dels viatges menys interessants que he fet, però em va confirmar en alguns pensaments sobre Esglèsia i religió.
Pel poc que vaig parlar amb gent dels pobles propers com Bagneres de Bigorre, Luchon i Tarbes em va semblar que tot i els diners i la riquesa que aporten els catòlics europeus amb les seues visites; els molesta en certa manera la pèrdua d'identitat i de llibertat que això en certa manera suposa.
La tornada,  va ser dura ja que la caiguda de part del túnel de Vielha ens va obligar a circular de nit, amb neu i boira pel Port de la Bonaigua i ens va allargar el viatge fins a Tarragona on jo em vaig quedar ie ells es van permetre descansar unes hores.