Futbol a Brusel·les

He perdut ja el compte de les vegades que he estat a Brusel·les, una de les ciutats a les que més carinyo tinc a pesar de la CEE.
En una d'aquestes vaig ser convidat per uns bons amics del luxemburg belga a un partit de futbol entre les seleccions de Bélgica i d'Espanya.
Cert és que ami el partit m'importava més be poc, però allà que hi vaig anar. Era un partit classificatori per un mundial o un europeu-perdoneu la meua mala memoria-jugat en un dia de pluja intensa a l'estadi Roi Baudouin que Espanya va començar perdent i que va remontar Villa a l'últim miut amb un 1-2.
Aquella vegada em vaig quedar a un hotel de l'avinguda de Stalingrad, prop de la Grande Place i del Palau de Justicia en lloc de quedar-me a Schaerbeek o al habitual hotel del barri d'Anderlecht; cal recordar que el meu amic viu a més de 200 km de la capital.
Passejar per les Galeries comercials més antigues d'Europa- les de Saint Hubert-,menjar gofres amb xocolata o frikandellen amb salsa andalusa a la vora de la Grande Place, caminar per la rue du Beurre dirignt-se a veure una Font amb el Manekken Pis de 30 cm, visitar la Maison du Roi i els reials museus de Belles Arts -just al front del Palau Reial- és cosa obligada si es va a Brusel·les.
Aquell cop però el temps no va donar treva i jo creía que el partit acabaría aplaçant-se. No va ser així i vaig ser testimoni del caos que pot causar a una ciutat centreeuropea el mal temps i un partit de futbol en hora punta.
L'estadi Roi Baudouin -rei Balduí- és situat a escasos metres de la parada de metro Heysel, nom que rebia l'estadi fins la tragedia de 1985 on van morir diversos aficionats, la major part d'ells italians; i en el entorn del pabelló de l'Expo i de l'Atomium, un dels símbols de la ciutat.
La ciutat , ja he dit que té un significat especial per a mí, no té conjunts patrimonials espectaculars tot i que hi ha edificis relevants com els ja anomenats abans i l'ajuntament o la catedral. Tots en gótic.
Els museus tot i ser interessants i mostrar obres de Brueghel, Peter Cranach el Vell i Hyeronimus Bosch per una banda i tota l'obra de René Magritte, no són el Louvre, el Brittish ni l'Ermitage.
Potser el més atractiu des del meu punt de vista de la ciutat de Brusel·les és el factor humà sumat a aquest entorn: taxistes congolenys, restauradors vietnamites, botiguers tunesins i espanyols, cambrers flamencs i valons...es barrejen pels carrers de la ciutat. Aquells dies calia sumar els milers d'espanyols que havien anat al futbol i parlamentaris europeus- crec que va ser aquella vegada que vaig coincidir amb Javier Solana al transport públic (quien te ha visto y quien te ve).
Sí, també es òbviament necessari degustar la millor xocolata i cerveza belga, i si us agrada els musclos que allí elaboren de mil i una maneres. I òbviament no deixeu de mirars als murs: Tintin, Lucky Luke, Marsupilami , els Barrufets i tot de personatges del còmic belga us observen des dels grafittis de la ciutat.

L'estany de Banyoles

claustre de la catedral. Girona

 

L'any 2007 vaig fer unes pràtiques remunerades al Camping El Llac, a Banyoles.
La idea de pasar un estiu a tocar un llac, prop de muntanyes i de la ciutat de Girona fent poca feina i remunerada semblava idílica; més tenint en compte que ho necessitava per als estudis que estaba acabant.
Durant aquells messos m'allotjaria a una mobil-home, una espècie de bungalow amb rodes, dins el camping i a 100m del mateix estany de Banyoles.
La volta a l'estany, els passeigs per les estunes i la visita al museu Darder serien habituals. També alguna escapada a la sempre fascinant ciutat de Girona, al museu Dali de Figueres-Torre Galatea, i al bosc de Can Ginebreda.
Descobriria una mediterrània rural diferent i reconeixeria plantes com la cúa de cavall-imprescindible per a tractar les infeccions d'orina-, seria acribillat pels mosquits i sobreviuria a tempestes estiuenques.
Durant aquells dies milloraria de manera sensible els meus coneixements de llengua francesa, i gaudiria d'obres romàniques de gran valor, de les pesqueres i de la compañía dels ocells.
A nivel profesional, cal confesar-ho, vaig aprendre ben poc però vaig adquirir certs coneixements del mon rural català i vaig viure per primer cop a un camping, barbacoes amb carbó vegetal, aplecs sardanístics...
Potser aquí ja comença a vilumbrar-se un petit canvi d'actitut front al meu entorn de manera més seriosa que després del Camino. En tot cas aquesta breu etapa seria un dels primers passos de la meua estranya carrera professional. Ningú dels coneguts allí seria d'importància transcendent en el meu futur professional, però és cert que cert carinyo a la gent de la comarca i a la zona engeneral va quedar.

Lourdes

Eren els primers anys d'universitat. Jo ja havia començat a despertar i a casa estavem passant uns anys difícils, tot i que creiem que ja havia passat tot.
Dos morts i problemes amb els papers de l'herència tot i que la meva mare era filla única, i una situació econòmica delicada. Encara moriria al poc temps el meu pare i les coses es complicarien una mica més encara. Afortunadament tot es supera.
Davant aquesta situació i després  de 8 anys sense poder sortir de casa, la meua mare va tindre el pensament d'anar a visitar la Mare de Déu de Lourdes el dia de la verge i ens va dur a tota la família. Jo feia anys que havia perdut la fe en l'Esglèsia, però vaig acabar cedint ja que era l'únic que parla francès i em va saber greu.
Vam anar en el nostre cotxe particular, creuant ports de muntanya nevats i carreteres per on passava poca gent. De Tarragona vam anar a Lleida via Montblanch, i d'ahí al nord fins a Vielha. Entrant a França seguint la Garona.
Quan a la unaels vaig dir de parar a dinar els va semblar massa prompte i a les dues van fer-nos el favor ja a Bagneres de Bigorre de servir-nos el dinar a hora ja de tancar. El dinar va ser senzill i el que quedava, però vam ser servits amb amabilitat abans d'acabar el viatge.
Arribats a Lourdes va ser hora de trobar hotel, doncs haviem anat a l'aventura i ningú n'havia reservat. De fet l'únic que disposava de tarja de crèdit era jo i no sabia que havia d'anar de viatge fins dies abans. Cal tenir en compte a més que ni els meus pares ni la meva germana havien sortit mai d'Espanya i dubto que hagueren anat d'hotel més enllà del viatge de noces.

Ens vam allotjar a una pensió familiar molt acollidora al poble d'Ade on hi havia un mercat de segona mà molt interessant que ocupava bona part del petit poble. Estavem doncs a 5km de Lourdes, que estava bollint de creients catòlics i mercaders que venien ciris, rosaris, bidons per posar l'aigua beneïda i tota mena de merchandatge.
Em va semblar un paisatge molt artificial i vaig guipar que els qui treballaven allí no eren els residents habituals dels pobles de muntanya. Pizzeries, bons restaurants i botigues de souvenirs envoltaven un complex religiós en estil neogòtic i que, al meu entendre tenia poc valor artístic.
Processó nocturna amb ciris en un espai en que a dures penes es podia un moure i en una retahila d'idiomes que en un moment determinat no es sabia qué es resava.
Després de l'esmorzar del segon dia amb les típiques pastes , melmelada i mantega; vam tornar a Lourdes a oir missa. No vam poder arribar a la zona on era en català ni en castellà de tanta gent com hi havia apilotonada i ens vam quedar a l'àrea italiana envoltats de napolitans.
El dinar va ser de pizza i entrepans i la compra de souvenirs mínima i escasa. El passeig per l'aldea on hi havia la casa de la nena a la qui es va aparèixer la verge,el castell, i els hotels va acabar a un forn de pa artesanal, que valia la pena visitar.
La meua tercera visita als Pirineus, amb missió religiosa, em va semblar un dels viatges menys interessants que he fet, però em va confirmar en alguns pensaments sobre Esglèsia i religió.
Pel poc que vaig parlar amb gent dels pobles propers com Bagneres de Bigorre, Luchon i Tarbes em va semblar que tot i els diners i la riquesa que aporten els catòlics europeus amb les seues visites; els molesta en certa manera la pèrdua d'identitat i de llibertat que això en certa manera suposa.
La tornada,  va ser dura ja que la caiguda de part del túnel de Vielha ens va obligar a circular de nit, amb neu i boira pel Port de la Bonaigua i ens va allargar el viatge fins a Tarragona on jo em vaig quedar ie ells es van permetre descansar unes hores.

Primera volta a Andorra

En una de les sortides extaordinàries de la Colla de Gegants i Cabuts vam fletar un autobus junt amb gent d'Amposta per anar a Andorra la Vella i Sant Julià de Lòria. 

Per arribar vam creuar com és natural i lògic tot Catalunya des dels camps d'arròs del Delta fins a les primeres valls pirinenques, fent parada a la localitat de Ponts on per primer cop em vaig assombrar per l'arquitectura medieval catalana.

Les bromes es succedien a l'autobus en un viatge que se'ns va fer curt.

Un cop arribats ens vam instal·lar a l'hotel Coprinceps. Era el primer cop que dormia a un hotel com a tal, la qual cosa no va suposar cap novetat important. Cal recordar que anavem en grup, un grup que es coneixia d'anys. Les bromes amb el telefonet entre habitacions van ser tónica habitual aquells dies.
Vam fer cercavila nocturna per uns carrers que ens semblaven molt empinats i que no acabaven mai. Eren carrers estrets i molts d'ells empedrats, fins que vam arribar a una placeta on es van reunir totes les colles geganteres.
Vam sopar a un edifici que pertanyia al govern d'Andorra  i vam acabar la nit fent un tomb i sortint una mica. No massa perquè molts érem menors d'edat, encara que ja adolescents.
Al matí següent els que ens vam trobar amb forces vam anar a les termes de Caldea i vam gaudir debanys relaxants i de estones de sauna abans de passar pel carrer François Mitterand i anar a fer unes compres.Vam seure a una terrassa i prendre algun refresc abans de tornar a l'hotel.
Per allà ens manejavem certament amb el català i el castellà, així que no vaig tindre la sensació d'estar fora de casa. Potser per això i la meua curta edat no vaig estar massa pendent de l'entorn aquell cop. Sí que recordo que vam veure un riu que suposo seria la Valira i que el paisatge era més verd que a Castelló, però tampoc és cap novetat.
Vam parar al centre comercial Punt de Trobada per fer les darreres compres abans de creuar la duana. Ens van obrir el maleter de l'autobus per mirar el que duiem davant la por d'algun xaval que duia una pistola de perdigons que no van veure o no van voler veure.
El viatge de tornada va acabar amb una parada a Guissona on vam dinar abans de reprendre el camí a casa.  L'aventura acabava així i l'única novetat era doncs que ja havia pernoctat a un hotel- abans només ho havia fet a un B&B. Voldria creure que a partir d'aquell moment vaig começar a veure separada política i cultura (país i llengua), però vertaderament, ho dubto.