Camí de Sant Jaume a Galícia i Bierzo

  

Corria l'any de 1999 i jo tenia 16 anys. En una escapada amb bicicleta per les terres del Maestrat ens vam enterar que la parròquia de Sant Bertomeu organitzava un grup per recòrrer el tram del camí de Sant Jaume que va des de Ponferrada fins a Santiago. Sense pensar-ho massa ens vam apuntar.
Jo estava per aquella època molt descentrat en els estudis i tenia un panorama familiar no massa agradable amb els dos avis en cadira de rodes, el pare alcohòlic i els ingressos familiars mermats, però em vaig sortir amb la meua.
Vam arribar un grup bastant jove i molt heterogeni a Ponferrada en tren. El castell de la ciutat va ser la primera sorpresa del recorregut, que comptant els tres díes a la capital gallega sumaria onze dies.
Vega de Valcarce, Cebreiro, Faba, Portomarín, Samos, Sarria i Palas de Rei serien algunes de les altres localitats que creuariem abans de vislumbrar la ciutat de Santiago des de Monte do Gozo.
Els paisatges de prats amb eucaliptus i castanyers, els camins poblats de vaques i les aldees envellides conformen el paisatge que vam recòrrer aquells dies. Ens seiem a descansari ens adelantaven gents de tot el contienet que saludaven i proseguien trajecte. Possiblement els trobariem a l'alberg i compartiriem un troç de pa amb cecina o xoriç.
El "menú del peregrino" solia consistir en dos primers a triar entre els que estava el caldo gallego i dos segons, i algo de postres.
Tot i la missa diària i segellar les credencials cal dir que a la major part de nosaltres no era la fe catòlica la que ens movia, sinò més be el viatge en sí. Quan vam arribar al cap de vuit dies al Monte do Gozo i vaig veure les agulles de la catedral al fons vaig plorar de ràbia.
La ciutat em va semblar preciosa tot amb el Palau de Rajoy, la catedral  i la Universitat. Per la rúa do Franco vam passejar la guitarra, montar escàndol amb els tunos i menjar una mica de marisc -molt poc. I després de dos díes a la vila de Santiago i unes hores a A Corunya preniem el tren de tornada.
Haviem compartit experiències amb un cardiòleg granadí, amb una àvia lleonesa i amb un gruix de gent de la comarca. Ens haviem banyat al gèlid riu Valcarce, haviem creuat el Sil, vist esglèsies romàniques, tocat alerta d'incendi, menjat vedella i caldo gallego, xarrete i tarta d'orujo. Haveim degustat el formatge do Cebreiro i Arzúa, oit missa al mig d'un bosc d'eucaliptus i dormit dins d'una esglèsia.
Però potser el que més va influir en mí d'aquell viatge va ser el descobriment del folklore gallec i la convivència amb la natura. No vaig trobar la fé catòlica, més aviat la vaig acabar de perdre amb el botafumeiro volant sobre els nostres caps; però en certa manera em vaig retrobar amb mí mateix durant uns díes.
Ja no veia dues Espanyes clarament oposades sinò una Espanya diversa, amb paisatges diferents, natura i ciutats, músiques i llengües diverses. Gastronomia rica i caràcters diferents.

Primers viatges (2):Merseyside i el nord de Gales

Quan feiem 7é curs de primària a l'escola ens vam començar a cartejar amb nens britànics i un any més tard es produïa un intercanvi cultural amb aquells nens i nenes que tenien un parell d'anys més que nosaltres.
Jo no havia sortit mai del país, però com que tenia un nivell acceptable d'anglès i l'avi m'ho permetia tot em vaig apuntar i vaig anar a passar un parell de setmanes a casa d'una adolescent anglesa.
Recordo haver aterrat a Manchester i sobrevolat Old Trafford però els primers moments es difuminen a la meua memòria. El que sí sé és que em vaig sentir cómode en aquell nou entorn. Tant que vaig arribar en divendres i fins diumenge no vaig trucar a casa i perquè els pares s'havien posat en contacte amb el mestre. Cal recordar que el 1997 ningú tenia mòbils.
Només arribar i fer les presentacions pertinents vam sortir amb els amics i amigues de la meua companya. Va ser el meu primer contacte amb els lavis i els pits femenins des de la infantesa; però tot i la meua educació conservadora allò no em va semblar escandalós en absolut.
Al dia següent em van dur des de Saint Helens a l'àrea de Liverpool, que és on estavem d'intercanvi, a Snowdon, Beddgelert i Caernarfon- al nord del País de Gales- solament amb la familia Shaw.
Els primers contactes sexuals -òbviament no complets- i amb l'esglèsia anglicana van suposar petits canvis en la meua visió del món.
El paisatge de cases edificades en série, totes iguals, a aquella zona industrial en crisi social profunda de Merseyside i la tranquila campinya galesa on només hi havia unes poques cases, ovelles i antigues mines de carbó em van acabar de descentrar.
Al contrari d'altres companys que es queixaven  de la qualitat i la quantitat del menjar jo no em vaig poder queixar massa. A més dels desdejunis amb salsitxes, suc de taronja, llet amb cereals, tostades i alguna coseta més; em donaven un entrepà i les racions del menjar eren importants. Recordo especialment el dia que van fer spaghetti amb salsa de carn i el "fish & chips" del dia que vam anar a pescar truites al  riu. Truites que posteriorment ens cruspiriem.
Ens van dur d'excursions també els mestres a diversos llocs dels que recordo especialment la ciutat de Chester. El riu Dee que creua la ciutat, les muralles romanes (Tan al nord van arribar els romans?) i un grandíssim rellotge.
En conclussió aquell viatge per terres britàniques en el que vaig ferir els sentiments d'una noia per primer cop, en que vaig començar a descobrir els plaers de la carn i en que vaig veure una societat industrial i descreguda en decadència em va sorprendre en un moment en què em començava a fer plantejaments morals. Sense saber-ho el catolicisme estava començant a perdre un altre creient, jo tampoc ho savia.

Primers viatges. Bilbao-Bilbo

Suposo que tindria dotze anys-potser onze, potser tretze- quan vaig reaitzar el primer viatge que canviaria realment la meua visió del món. La casa del Mar organitzava una escapada en autobus a Bilbao per visitar una fira sectorial. Els meus pares van anar i jo no vaig perdre l'ocasió.
La nit anterior ja no vaig dormir dels nervis. Per mi representava la primera escapada conscient fora de les nostres terres i fer nit lluny de casa.
La primera imatge que tinc de la ciutat és l'estadi de San Mamés, tot i que he de dir que no em va impactar massa.  Vam anar de seguida a esmorzar i em va sorprendre ja que els entrepans no els feien amb pa amb "tomata" ni amb maonesa, va ser la segona decepció per dir-ho així.
No obstant després de la obligada visita a la fira vam anar a veure la ciutat i el seu entorn.El paisatge era molt més verd i humit del que mai havia vist a l'àrea de la Mediterrània. Aquest fet junt amb el rastre de la metalurgia feia que moltes parets foren fosques i foren poblades de liquens.
La ria em va semblar enorme amb els seus vaixells pesquers  i els jardins molt nets.
Un dels records que tinc més presents va ser el entrar depressa  unes galeries comercials quan vam veure una manifestació a favor dels pressos etarres. No vaig entendre perquè haviem "d'amagar-nos" perquè el que jo havia vist no em causava por alguna; però era una època complicada per aquelles terres i els adults van decidir evitar-ho.
Poc més recordo d'aquella primera escapada. El dinar a Santurtzi amb una deliciosa sopa de tomàquet amb bacallà, i que vaig sopar uns talls de lluç que em van semblar la cosa més bona que havia menjat fins al moment. Vam passar per un poble que es diu Lutxana que em va cridar molt l'atenció perquè el carrer on vivien els meus avis es deia Conde de Luchana i jo no savia que exisistís el poble ni que el compte fos Espartero, que tanta importància va tindre en l'història de les comarques castellonenques.
Per acabar sé que em vaig portar d'allí un espirógraf, un llibre sobre races de cans que era la meua passió en aquella època -i que encara conservo, i un munt d'informació amb pósters, pins, tríptics, calendaris i llibrets sobre el peix blau.
Recordo la parada que vam fer a Tudela de Navarra i on vam comprar dolços i prendre un batut de xocolata abans de proseguir el viatge.
Res més sé d'aquell primer viatge, però entenc que va canviar tímidament aquella visió tan localista que tenia del món. En aquest viatge encara no vaig conèixer gent diferent a la que havia tracta fins aleshores, però la ment es començava a obrir com ja he dit i en els dos o tres propers viatges la meua visió mundana canviaraia radicalment.

Anys de fal·lera

Quan només comptava vuit anys els meus pares es van convertir en uns dels fundadors de la Colla de Gegants i Cabuts de Benicarló. Així doncs des d'aquell moment jo vaig entrar en contacte amb un món carregat de faixes, dolçaines, gralles, nanos, gegants, capgrossos, tabals, pubilles, gegantons i altres figures similars. Molts caps de setmana es celbraven trobades a diferents punts de la geografia catalana que nosaltres visitavem a canvi d'un intercanvi per les nostres festes. Aquells càntics i sons de gralla, els dinars i les nits als poliesportius van ser part de la meua infantesa i primera joventut fins que als 22 anys ho vaig haver de deixar per segona vegada i de manera quasi definitiva. Vaig estar a l'Alforja, a Reus, Riudoms, Cambrils,Salou, Alcanar, Amposta, L'Ametlla de Mar, El Perelló, Bràfim, Valls, Montblanch, Sant Carles de la Ràpita,Santa Coloma de Queralt, Ulldecona, La Sénia, Tortosa, Roquetes, Xerta,Sant Joan Despí, El Prat de Llobregat, L'Aleixar i tants d'altres pobles i ciutats de Catalunya. A cada lloc apreniem alguna cosa de la seua història i tradicions i això va potenciar en mi encara més un cert catalanisme que tenia el seu centre sentimental a les comarques de Tarragona. Les jotes en català tan típiques de les Terres de l'Ebre i El Maestrat eren la seua banda sonora junt amb les cançons de Els Pets. Per fortuna o desgràcia als 14 anys vaig haver d'abandonar la Colla per la complicada situació a casa. No obstant aquell carinyo als gegants van fer que poc més tard tornès i introduís alguns amics dins la Colla. Lamentablement la feina em va fer abandonar el món geganter fa alguns anys de manera definitiva. Però a part dels records queden les seues influències culturals. Dec ser l'únic valencià de la meua generació que va crèixer envoltat de gralles, tenores, sardanes, jotes catalanes i valencianes, gegants i capgrossos, crits de "fal·lera gegantera", faixes, cercaviles, trobades, esmorzars de monjetes amb botifarra,sacs de gemecs...Sabent que l'Ametlla de Mar és "La Cala"i que té piscifactories, que al Prat de Llobregat destaquen els seus pollastres de pota blava, que a Capellades hi ha una bassa i un Museu del Paper, que al Baix Camp cada cop queden menys avellaners, que Siurana és cuna d'un oli de primera o que a Bràfim hi han bons vins. A Reus són ganxets i es discuteixen la naixença de Gaudí amb Riudoms. La música popular catalana i valenciana es barrejava quotidianament al carrer on l'Amparito Roca i Paquito el Xocolatero sonaven amb toc de gralla i dolçaina. Així vaig crèixer jo.

Camp i religió

 Tot i que diuen que vaig nàixer a Tortosa, la meua infantes la vaig passar al Maestrat. Es tracta d'una comarca emminentment rural i, encara que vivia a un dels pobles grans -rondant en aquells moments els 20.000habitants, la major part d'ells vivien del camp o de la mar.

Com ja he dit a casa haviem sigut sempre gent de la mar, però manteniem alguna petita finca molt prop del centre urbà. Allí essent jo quasi un nadó els pares van arreglar una antiga caseta que és  on encara ara viu la meua mare.

Al costat de la caseta hi havia terrenys on hi havia sembrat alguns solcs de verdures i hortalisses per a consum propi: faves, carxofes, cardets, tomates de penjar, patates i garrofons segons l'època eren alguns dels cultius més habituals.

Els veins de darrere eren pagesos sense fills i ja majors. Al costat hi havia una petita barraca valenciana que servia de casa d'aperos per uns llauradors que portaven un trocet que també era d'una dona vella sense fills.

Aquell home tenia un fill de la meua edat i el camí i les finques del voltant es van convertir de seguida en el nostre terreny de joc. Beviem aigua dels reguers, caçavem sargantanes, feiem guerres amb formigues de diferents formiguers...i més majors paravem cepets i caçavem amb l'enfilat. Separavem els que es podien menjar dels gafarrons, verderols i altres.

                                                                                                                                                                      





No obstant els dies més importants eren els diumenges en que ens deixaven anar sols a missa i quan sortiem anavem a buscar "la paga"a casa l'avi. Amb els diners a la mà anavem a comprar cromos, xuxes o a una de les dues sales de recreatius que hi havia al poble. Cada any dos dies acompanyavem el crist de la mar en la seua pujada i baixada d'una esglèsia a l'altra mentre els mariners i les dones majors anaven pel mig del carrer resant el rosari descalços amb un ciri a la mà.Al dia següent els cotxes xirriaven quan passaven pel carrer davant de l'escola. En arribar a l'esglèsia es cantava l'himne al Sant Crist de la Mar que òbviament era escrit en castellà. Com a quasi tots els pobles del país les festes i totes les tradicions anaven lligades a la religió catòlica i jo m'estava criant en un entorn molt lligat a aquesta, però també al medi ambient i a l'entorn natural. El ruralisme va poder més que la Santa Mare Esglèsia i la vaig abandonar poc a poc a pesar de la meua mare i, sobretot dels meus avis, amb qui m'estava criant. Mentre que alguns dels meus companys d'escola no sabien res de la mar ni del camp jo distingia els verderols, les merles, els paputs, els bileros, les tórtoles i alguns altres. Sabia que les mores estaven bones a l'estiu, que les faves es collien al març, que els ametllers començaven a florir al gener i coneixia algunes plantes silvestres com el romer, el timonet, l'herbasana, les herbes punxentes, els arbosos o els "llicsons" que agafavem per als canaris i periquitos que criavem. Anavem a collir espàrrecs i a buscar caragols i separavem els avellanencs que volia l'avi del meu amic. No obstant tot això el camp i la religió van desaparèixer de la meua vida quotidiana tot i que van deixar uns coneixements i un vocabulari important el el meu ideari personal.

Orígens

Diuen que el cognom París, al igual que el cognom Avinyó prové dels ajudants francesos que van vindre amb el Papa Luna a Peníscola. Mai ho he contrastat.
El fet és que tant per part paterna com per part materna les dues famílies eren d'origen mariner- a excepció de la banda de l'àvia materna.
El pare de la meva mare ja no va viure de la mar, però sí els seus avantpassats. I per part paterna el meu pare va morir sent mariner.
El avi de la meua mare havia sigut calafat, però la seua mort durant la Guerra del 36 va fer que els seus fills abandonessin Peníscola i la mar.
Com ja he dit, el meu pare, sr. París; era mariner quan va morir. L'últim d'una família marinera a excepció d'un germà i un nebot.
A casa això garantia un suquet de peix diari que no era tal. Cada dia venia mòllera, peludes, galeres, petxines, peix de torrar, polps ,seitó ,llobarros, orades...Des de petit sabia reconèixer el peix blau del blanc i coneixia la major part de les espècies capturades a la zona. Més tard i poc a poc em vaig anar familiaritzant amb expressions com xorrar, bou, porta, cadenes, arrastre, barques de la llum,cantar el peix... i tantes altres.
Per altra banda, com ja he dit la banda materna estava ja bastant més deslligada de la mar. L'àvia s'havia criat a Barcelona i va tornar al Maestrat acabada la ditxosa guerra. El seu pare i la seua mare, encara que originaris del nord de Castelló ja havien viscut i nascut a la capital catalana.
El meu avi matern havia perdut el pare de nen. Pel que sé el meu besavi era republicà i treballava com a calafat a Peníscola però un grup d'anarquistes el van matar tot just començar la Guerra del 36 deixant la seua vídua amb tres nens. Mai més van viure de la mar.
Jo passaria molt de temps amb aquests avis i el meu contacte amb el duríssim món mariner es difondria. Ningú de la família viuria directament de la mar després del meu pare.
No obstant, jo vivia a una zona eminentment rural que vivia de la mar i el camp i amb una indústria ja malmesa abans de la crisi actual. Vaig viure  la infància en un entorn católic, rural i on la dreta més rància seguia mantenint el poder.
A casa hi havia paraules tabú com independència, República o Azaña  però mai em van forçar en cap ideologia. De fet l'àvia era catalana i seguia contant-me cada dia coses de la Barcelona dels anys 20 i 30 en un país ple d'anticatalanisme.
Seguia en contacte relatiu amb el camp perquè els pares vivien a una casa de camp als afores del poble i així caçava sargantanes, paravem cepets i l'enfilat, buscavem caragols i corriem amb la bicicleta o ens amagavem a la cabanya -una cabanya feta per amagar-se quan es caçava pardals amb l'enfilat.
Res d'això queda ara més que els records i la coneixença que a excepció de la banda de l'àvia materna; vinc d'uns origens mariners. De dues families que s'haviem mogut des de Palamós fins a Dénia i els pobles pesquers de Castelló fins establir-se més o menys a Vinaròs, Peníscola i finalment a Benicarló, lloc on no vaig nàixer però on he viscut de manera intermitents des dels pocs messos de vida.