Nadal a Berlín

Tot i la situació socioeconòmica i política actual, els alemanys em cauen bé-amb excepcions. El darrer més de desembre, en un d'aquests viatges sense preparar vam anar amb un amic a passar uns dies a Berlín.
Per començar el vol amb Lufthansa molt millor que els realitzats amb Iberia o British i òbviament incomparable amb les Low Cost, això sí una miqueta més car tot i que no massa. Ens entrava quelcom de menjar i un parell de begudes tant en el trajecte d'anada com a la tornada (i sortiem a les 10 del matí de Berlin per arribar a Barcelona a les 13.30 aprox).
Cal dir que la temperatura a la capital alemanya al desembre era baixa (-4ºC, -6ºC) però bastant més acceptable que la que em vaig trobar a d'altres viatges com els de Praga o Varsòvia, però l'ambient als carrers decorats amb llums de nadal, mercadets, parades de menjar i glühwein i molta gent donaven una imatge idílica de la ciutat.

Arribem de nit a Postdamer Platz i deixem la porta de Brandenburg i el Bundestag a un costat per baixar caminant a un senzill hotelet molt pròxim al Tiergarten, el pulmó i gran parc de Berlin. Més enllà del parc - més d'un kilòmetre de llargada- queda el zoològic i el memorial del kaiser Guillem - aquest últim de visita obligada.
Cervesa, Kurrywurst -la salsitxa típica de la ciutat, qualsevol cosa per completar el sopar -col servida de mil formes, imprescindibles el bretzels sols o amb formatge desfet- i glühwein (vi calent amb espècies) per entrar en calor.
Caminem pel passeig conegut com Unter den Linen (sota els tils) i veiem un espai on els nens juguen a una espècie de curling mentre els pares mengen i beuen.
Els cafès a  Alemanya són cafès "americans" i no ho entenen de cap altra manera. T'ajuden a entrar en calor però de seguida et venen ganes de fer pipí, cosa que no vam calcular els primers dies quan començavem a fer les caminates per conèixer la ciutat -i, com a bona part d'Europa els lavabos públics o no, són de pagament.
Alexanderplatz on hi ha la torre de telecomunicacions que basa la seva estructura segons conten en l'Sputnik és a escasos metres de l'Ajuntament vermell o Rotes Rathaus. No molt lluny queda la catedral protestant - das Dom- des d'on es va fer aquesta segona foto, amb escultures de Lutero, Calvino i Zwinglio. A l'altre costat de la catedral queda un dels principals mercats de nadal de la ciutat (weinhachtmarkt).
Queda per acabar la visita entrar a alguns dels museus de l'illa dels museus -on destaquen els museus de Belles Arts i, sobretot el Museu de Pergamo, una de les visites imprescindibles de la ciutat.

Castell de Xivert

Al nord de la província de Castelló, a uns 20km de la frontera amb Catalunya es troba la vila d'Alcalà de Xivert. En època islàmica la vida es centrava a l'alt de la Serra d'Irta on es conserva el castell (Al-Qalat en àrab, que és d'on deriva el nom del poble) de Xivert.
El poble actual està a certa distància i en destaca l'esglèsia i, sobretot el campanar d'estil barroc dedicats a Sant Miquel. A l'altra banda de les muntanyes, separat de la Plana d'Alcalà es troba el nucli d'Alcossebre amb les seues platges i el port esportiu.
Al any 2000 vaig fer una caminata per primer cop al castell de Xivert amb un grup d'amics. Després de prendre un cafè al bar de davant l'esglèsia ens vam dispossar a creuar la carretera N-340 pel pont i deixant una petita ermita-oratori a una banda començar a pujar per la serra.
El camí arribat un punt és pedregós i estret, no massa bo si pujeu amb vehicles però acceptable per anar-hi a peu. Envoltat de alzines carrasques, pins i matolls entre els que destaca el timonet, el romer, arbustos de boix,etc... el camí es fa curt. Amb una mica de sort podreu veure conills, falcons i senglars.
Una vegada a dalt hi ha una replaça on podeu seure a l'ombra i beure o menjar alguna cosa (no hi ha cap mena de bar o botiga eh?) abans d'entrar al castell.
Es tracta d'un castell d'època àrab que com tants altres va ser reconquerit en època de Jaume I per les tropes de Balasc d'Alagó- conqueridor de les terres del Maestrat. Posteriorment la població es va traslladar a la plana d'Alcalà des d'on les comunicacions eren més  fàcils.
Des de dalt el castell les vistes sobre la plana d'Alcalà i part de la serra d'Irta són magnífiques i s'observa tot el nucli d'Alcalà de Xivert on destaca imponent  el seu campanar que té la fama de ser el més gran i bonic de la província.

Torino i el Piemonte

Era un dels viatges que tenia pendents des de feia molts anys i, finalment, l'any passat em vaig decidir gràcies a l'invitació d'uns clients i amics.
La ciutat de Turin, Torino o Torí (depén si l'anomeneu en Piemontès, Italià o en la nostra llengua), està situada al nord-oest de Itàlia, al sud dels Alps i a escasos quilòmetres de la frontera amb França.
És una ciutat preciosa i màgica que ha tingut la fortuna i desgràcia al mateix temps de compartir nacionalitat amb ciutats que han aprofitat més el turisme com ara be Roma, Florència o Nàpols.
Famosa per la Santa Síndone en la qual alguns creuen que va estar embolicat el cos de Jesucrist entre la seua mort i la seua resurrecció -sembla ser que el llenç és del segle XI però la fè és la fè- i per la Juve, Torino és molt més que tot això.
La ciutat gaudeix del més important Museu Egipci del món fora del país africà, on podem veure papirs, esculptures, objectes d'ús quotidià i, òbviament sarcòfags i mòmies. Això sí , l'informació està només en italià i anglès.
A més a la Mole Antonelliana- a la imatge-, figura que per cert surt a les monedes de 1 i 2 cèntims d'euro italianes, hi trobem un interessant museu del cinema on s'expliquen alguns efectes especials i es pot veure l'evolució del seté art a més de cartelleria i alguns efectes com guions originals, màscares de pel·lícules de ciència ficció,etc..
Pel que fa la gastronomia, la cuina del nord és més variada que al sud i centre del país. La pizza és originària del sud i la pasta és aquí un element no tan bàsic de la cuina com a la resta d'Itàlia. Gnocchis, tallarins al pesto -encara que sigui ligur Gènova queda a poca distància-, Biccerin, Gianduiotti, Bonet, especialitats de carn crua, formatges, carn guisada, grissini -semblants a les nostres rosquilletes- i el vitello tonnato són algunes de les especialitats piamonteses que no podeu deixar escapar.
 El centre neuràlgic de la ciutat és la piazza Castello, amb les restes d'un castell medieval impresionant que li dona nom a la plaça, una gran font, kioscos i que limita amb les grans avingudes de Via Po i Via Garibaldi.
No lluny d'aquí queda el parlament regional -el Palazzo Lascaris-, grandiós palau barroc tancat al públic a no ser que vagis amb un treballador del Parlament com va ser el meu cas. Una mica més enllà queden carrers i places plenes d'edificis d'alt interès artístic i històric. En algun d'ells Musolini es va refugiar després de l'entrada dels aliats i va ser a Torí on va acabar la seua vida.
A diferència de Milà on la gent viu amb una major capacitat financera, la gent de Torino viu millor que la del sud però els preus i tren de vida són més asequibles per al comú dels mortals que a la Lombardia.
Grappa, Biccerin i els bombons Gianduiotti són els principals records que podeu comprar a la ciutat. Una ciutat gran per la qual es pot anar a peu -és una ciutat plana i fàcil de recòrrer- cosa que és recomanable a tot el país.
És fàcil de perdre's detalls si no mireu els porxos que recorren tot el centre de la ciutat fins arribar al riu Po que queda a un lateral deixant zones ajardinades junt al palau de justícia, d'estil neoclàssic.

Legionarios de Cristo a Montcada-València

 

Quan tenia deu anys aproximadament un amic va marxar a estudiar a Montcada, provincia de València. Al poc temps em van convidar a anar uns dies de colònies.

Va vindre un capellà molt amable a casa i després de xarrar amb els meus pares i amb mi ens va convencer perque passés uns dies allà.

No vaig viure cap d'aquells episodis d'abusos ni res de tot això, però aquell ambient no em va agradar gens.

Recordo que en arribar vaig deixar les meues coses a una sala plena de lliteres que es on dormiem els xavals. Era una sala que em va semblar enorme i que per la nit era vigilada per els propis capellans.

Eren dies de resar a tota hora amb diverses misses diàries, bendicions de taula al esmorzar, dinar i sopar i xerrades sobre religió católica, sants i tot això.

La resta del dia feiem activitats esportives mentre que els que estaven allí de continuu també tenien un horari fixe -fins i tot en diumenge- d'estudi.

Possiblement en el meu interior jo ja no creía amb tot allò i alguna cosa em feia sentir incòmode. Passats aquells dies de bàsket i missa, bici i missa, benediccions abans de cada àpat, habitacions compartides amb ves a saber quanta gent i missa no vaig voler saber res de tot allò.

El que si recordo és que per entrar al centre s'havia d'anar tres vegades en "convivències" i després recomenar a algún amic que fes el mateix. Amb una en vaig tenir prou.

No tinc aquella mala imatge tan exacerbada, però aquell no era ja el meu món i tot el que la vida dins el seminari no tenia res que aportar-me.

Aquells dies potser van influir en la desidia que des de ben jove m'ha provocat la missa i, segurament va ser el pas que em va decidir a separar-me de l'Esglèsia.

Repeteixo que jo no hi vaig veure cap cosa estranya -només vaig estar uns dies, també cal apuntar-ho- però tot aquell ambient em semblava estrany, artificial i incòmode i no hi vaig tornar.

De Montcada no vaig veure absolutament res i, per tant en aquells tres o quatre dies tampoc vaig entrar en contacte amb gent de la zona, només amb capellans, nens repelents i altres víctimes com jo.

 



Futbol a Brusel·les

He perdut ja el compte de les vegades que he estat a Brusel·les, una de les ciutats a les que més carinyo tinc a pesar de la CEE.
En una d'aquestes vaig ser convidat per uns bons amics del luxemburg belga a un partit de futbol entre les seleccions de Bélgica i d'Espanya.
Cert és que ami el partit m'importava més be poc, però allà que hi vaig anar. Era un partit classificatori per un mundial o un europeu-perdoneu la meua mala memoria-jugat en un dia de pluja intensa a l'estadi Roi Baudouin que Espanya va començar perdent i que va remontar Villa a l'últim miut amb un 1-2.
Aquella vegada em vaig quedar a un hotel de l'avinguda de Stalingrad, prop de la Grande Place i del Palau de Justicia en lloc de quedar-me a Schaerbeek o al habitual hotel del barri d'Anderlecht; cal recordar que el meu amic viu a més de 200 km de la capital.
Passejar per les Galeries comercials més antigues d'Europa- les de Saint Hubert-,menjar gofres amb xocolata o frikandellen amb salsa andalusa a la vora de la Grande Place, caminar per la rue du Beurre dirignt-se a veure una Font amb el Manekken Pis de 30 cm, visitar la Maison du Roi i els reials museus de Belles Arts -just al front del Palau Reial- és cosa obligada si es va a Brusel·les.
Aquell cop però el temps no va donar treva i jo creía que el partit acabaría aplaçant-se. No va ser així i vaig ser testimoni del caos que pot causar a una ciutat centreeuropea el mal temps i un partit de futbol en hora punta.
L'estadi Roi Baudouin -rei Balduí- és situat a escasos metres de la parada de metro Heysel, nom que rebia l'estadi fins la tragedia de 1985 on van morir diversos aficionats, la major part d'ells italians; i en el entorn del pabelló de l'Expo i de l'Atomium, un dels símbols de la ciutat.
La ciutat , ja he dit que té un significat especial per a mí, no té conjunts patrimonials espectaculars tot i que hi ha edificis relevants com els ja anomenats abans i l'ajuntament o la catedral. Tots en gótic.
Els museus tot i ser interessants i mostrar obres de Brueghel, Peter Cranach el Vell i Hyeronimus Bosch per una banda i tota l'obra de René Magritte, no són el Louvre, el Brittish ni l'Ermitage.
Potser el més atractiu des del meu punt de vista de la ciutat de Brusel·les és el factor humà sumat a aquest entorn: taxistes congolenys, restauradors vietnamites, botiguers tunesins i espanyols, cambrers flamencs i valons...es barrejen pels carrers de la ciutat. Aquells dies calia sumar els milers d'espanyols que havien anat al futbol i parlamentaris europeus- crec que va ser aquella vegada que vaig coincidir amb Javier Solana al transport públic (quien te ha visto y quien te ve).
Sí, també es òbviament necessari degustar la millor xocolata i cerveza belga, i si us agrada els musclos que allí elaboren de mil i una maneres. I òbviament no deixeu de mirars als murs: Tintin, Lucky Luke, Marsupilami , els Barrufets i tot de personatges del còmic belga us observen des dels grafittis de la ciutat.

L'estany de Banyoles

claustre de la catedral. Girona

 

L'any 2007 vaig fer unes pràtiques remunerades al Camping El Llac, a Banyoles.
La idea de pasar un estiu a tocar un llac, prop de muntanyes i de la ciutat de Girona fent poca feina i remunerada semblava idílica; més tenint en compte que ho necessitava per als estudis que estaba acabant.
Durant aquells messos m'allotjaria a una mobil-home, una espècie de bungalow amb rodes, dins el camping i a 100m del mateix estany de Banyoles.
La volta a l'estany, els passeigs per les estunes i la visita al museu Darder serien habituals. També alguna escapada a la sempre fascinant ciutat de Girona, al museu Dali de Figueres-Torre Galatea, i al bosc de Can Ginebreda.
Descobriria una mediterrània rural diferent i reconeixeria plantes com la cúa de cavall-imprescindible per a tractar les infeccions d'orina-, seria acribillat pels mosquits i sobreviuria a tempestes estiuenques.
Durant aquells dies milloraria de manera sensible els meus coneixements de llengua francesa, i gaudiria d'obres romàniques de gran valor, de les pesqueres i de la compañía dels ocells.
A nivel profesional, cal confesar-ho, vaig aprendre ben poc però vaig adquirir certs coneixements del mon rural català i vaig viure per primer cop a un camping, barbacoes amb carbó vegetal, aplecs sardanístics...
Potser aquí ja comença a vilumbrar-se un petit canvi d'actitut front al meu entorn de manera més seriosa que després del Camino. En tot cas aquesta breu etapa seria un dels primers passos de la meua estranya carrera professional. Ningú dels coneguts allí seria d'importància transcendent en el meu futur professional, però és cert que cert carinyo a la gent de la comarca i a la zona engeneral va quedar.

Lourdes

Eren els primers anys d'universitat. Jo ja havia començat a despertar i a casa estavem passant uns anys difícils, tot i que creiem que ja havia passat tot.
Dos morts i problemes amb els papers de l'herència tot i que la meva mare era filla única, i una situació econòmica delicada. Encara moriria al poc temps el meu pare i les coses es complicarien una mica més encara. Afortunadament tot es supera.
Davant aquesta situació i després  de 8 anys sense poder sortir de casa, la meua mare va tindre el pensament d'anar a visitar la Mare de Déu de Lourdes el dia de la verge i ens va dur a tota la família. Jo feia anys que havia perdut la fe en l'Esglèsia, però vaig acabar cedint ja que era l'únic que parla francès i em va saber greu.
Vam anar en el nostre cotxe particular, creuant ports de muntanya nevats i carreteres per on passava poca gent. De Tarragona vam anar a Lleida via Montblanch, i d'ahí al nord fins a Vielha. Entrant a França seguint la Garona.
Quan a la unaels vaig dir de parar a dinar els va semblar massa prompte i a les dues van fer-nos el favor ja a Bagneres de Bigorre de servir-nos el dinar a hora ja de tancar. El dinar va ser senzill i el que quedava, però vam ser servits amb amabilitat abans d'acabar el viatge.
Arribats a Lourdes va ser hora de trobar hotel, doncs haviem anat a l'aventura i ningú n'havia reservat. De fet l'únic que disposava de tarja de crèdit era jo i no sabia que havia d'anar de viatge fins dies abans. Cal tenir en compte a més que ni els meus pares ni la meva germana havien sortit mai d'Espanya i dubto que hagueren anat d'hotel més enllà del viatge de noces.

Ens vam allotjar a una pensió familiar molt acollidora al poble d'Ade on hi havia un mercat de segona mà molt interessant que ocupava bona part del petit poble. Estavem doncs a 5km de Lourdes, que estava bollint de creients catòlics i mercaders que venien ciris, rosaris, bidons per posar l'aigua beneïda i tota mena de merchandatge.
Em va semblar un paisatge molt artificial i vaig guipar que els qui treballaven allí no eren els residents habituals dels pobles de muntanya. Pizzeries, bons restaurants i botigues de souvenirs envoltaven un complex religiós en estil neogòtic i que, al meu entendre tenia poc valor artístic.
Processó nocturna amb ciris en un espai en que a dures penes es podia un moure i en una retahila d'idiomes que en un moment determinat no es sabia qué es resava.
Després de l'esmorzar del segon dia amb les típiques pastes , melmelada i mantega; vam tornar a Lourdes a oir missa. No vam poder arribar a la zona on era en català ni en castellà de tanta gent com hi havia apilotonada i ens vam quedar a l'àrea italiana envoltats de napolitans.
El dinar va ser de pizza i entrepans i la compra de souvenirs mínima i escasa. El passeig per l'aldea on hi havia la casa de la nena a la qui es va aparèixer la verge,el castell, i els hotels va acabar a un forn de pa artesanal, que valia la pena visitar.
La meua tercera visita als Pirineus, amb missió religiosa, em va semblar un dels viatges menys interessants que he fet, però em va confirmar en alguns pensaments sobre Esglèsia i religió.
Pel poc que vaig parlar amb gent dels pobles propers com Bagneres de Bigorre, Luchon i Tarbes em va semblar que tot i els diners i la riquesa que aporten els catòlics europeus amb les seues visites; els molesta en certa manera la pèrdua d'identitat i de llibertat que això en certa manera suposa.
La tornada,  va ser dura ja que la caiguda de part del túnel de Vielha ens va obligar a circular de nit, amb neu i boira pel Port de la Bonaigua i ens va allargar el viatge fins a Tarragona on jo em vaig quedar ie ells es van permetre descansar unes hores.

Primera volta a Andorra

En una de les sortides extaordinàries de la Colla de Gegants i Cabuts vam fletar un autobus junt amb gent d'Amposta per anar a Andorra la Vella i Sant Julià de Lòria. 

Per arribar vam creuar com és natural i lògic tot Catalunya des dels camps d'arròs del Delta fins a les primeres valls pirinenques, fent parada a la localitat de Ponts on per primer cop em vaig assombrar per l'arquitectura medieval catalana.

Les bromes es succedien a l'autobus en un viatge que se'ns va fer curt.

Un cop arribats ens vam instal·lar a l'hotel Coprinceps. Era el primer cop que dormia a un hotel com a tal, la qual cosa no va suposar cap novetat important. Cal recordar que anavem en grup, un grup que es coneixia d'anys. Les bromes amb el telefonet entre habitacions van ser tónica habitual aquells dies.
Vam fer cercavila nocturna per uns carrers que ens semblaven molt empinats i que no acabaven mai. Eren carrers estrets i molts d'ells empedrats, fins que vam arribar a una placeta on es van reunir totes les colles geganteres.
Vam sopar a un edifici que pertanyia al govern d'Andorra  i vam acabar la nit fent un tomb i sortint una mica. No massa perquè molts érem menors d'edat, encara que ja adolescents.
Al matí següent els que ens vam trobar amb forces vam anar a les termes de Caldea i vam gaudir debanys relaxants i de estones de sauna abans de passar pel carrer François Mitterand i anar a fer unes compres.Vam seure a una terrassa i prendre algun refresc abans de tornar a l'hotel.
Per allà ens manejavem certament amb el català i el castellà, així que no vaig tindre la sensació d'estar fora de casa. Potser per això i la meua curta edat no vaig estar massa pendent de l'entorn aquell cop. Sí que recordo que vam veure un riu que suposo seria la Valira i que el paisatge era més verd que a Castelló, però tampoc és cap novetat.
Vam parar al centre comercial Punt de Trobada per fer les darreres compres abans de creuar la duana. Ens van obrir el maleter de l'autobus per mirar el que duiem davant la por d'algun xaval que duia una pistola de perdigons que no van veure o no van voler veure.
El viatge de tornada va acabar amb una parada a Guissona on vam dinar abans de reprendre el camí a casa.  L'aventura acabava així i l'única novetat era doncs que ja havia pernoctat a un hotel- abans només ho havia fet a un B&B. Voldria creure que a partir d'aquell moment vaig começar a veure separada política i cultura (país i llengua), però vertaderament, ho dubto.

Camí de Sant Jaume a Galícia i Bierzo

  

Corria l'any de 1999 i jo tenia 16 anys. En una escapada amb bicicleta per les terres del Maestrat ens vam enterar que la parròquia de Sant Bertomeu organitzava un grup per recòrrer el tram del camí de Sant Jaume que va des de Ponferrada fins a Santiago. Sense pensar-ho massa ens vam apuntar.
Jo estava per aquella època molt descentrat en els estudis i tenia un panorama familiar no massa agradable amb els dos avis en cadira de rodes, el pare alcohòlic i els ingressos familiars mermats, però em vaig sortir amb la meua.
Vam arribar un grup bastant jove i molt heterogeni a Ponferrada en tren. El castell de la ciutat va ser la primera sorpresa del recorregut, que comptant els tres díes a la capital gallega sumaria onze dies.
Vega de Valcarce, Cebreiro, Faba, Portomarín, Samos, Sarria i Palas de Rei serien algunes de les altres localitats que creuariem abans de vislumbrar la ciutat de Santiago des de Monte do Gozo.
Els paisatges de prats amb eucaliptus i castanyers, els camins poblats de vaques i les aldees envellides conformen el paisatge que vam recòrrer aquells dies. Ens seiem a descansari ens adelantaven gents de tot el contienet que saludaven i proseguien trajecte. Possiblement els trobariem a l'alberg i compartiriem un troç de pa amb cecina o xoriç.
El "menú del peregrino" solia consistir en dos primers a triar entre els que estava el caldo gallego i dos segons, i algo de postres.
Tot i la missa diària i segellar les credencials cal dir que a la major part de nosaltres no era la fe catòlica la que ens movia, sinò més be el viatge en sí. Quan vam arribar al cap de vuit dies al Monte do Gozo i vaig veure les agulles de la catedral al fons vaig plorar de ràbia.
La ciutat em va semblar preciosa tot amb el Palau de Rajoy, la catedral  i la Universitat. Per la rúa do Franco vam passejar la guitarra, montar escàndol amb els tunos i menjar una mica de marisc -molt poc. I després de dos díes a la vila de Santiago i unes hores a A Corunya preniem el tren de tornada.
Haviem compartit experiències amb un cardiòleg granadí, amb una àvia lleonesa i amb un gruix de gent de la comarca. Ens haviem banyat al gèlid riu Valcarce, haviem creuat el Sil, vist esglèsies romàniques, tocat alerta d'incendi, menjat vedella i caldo gallego, xarrete i tarta d'orujo. Haveim degustat el formatge do Cebreiro i Arzúa, oit missa al mig d'un bosc d'eucaliptus i dormit dins d'una esglèsia.
Però potser el que més va influir en mí d'aquell viatge va ser el descobriment del folklore gallec i la convivència amb la natura. No vaig trobar la fé catòlica, més aviat la vaig acabar de perdre amb el botafumeiro volant sobre els nostres caps; però en certa manera em vaig retrobar amb mí mateix durant uns díes.
Ja no veia dues Espanyes clarament oposades sinò una Espanya diversa, amb paisatges diferents, natura i ciutats, músiques i llengües diverses. Gastronomia rica i caràcters diferents.

Primers viatges (2):Merseyside i el nord de Gales

Quan feiem 7é curs de primària a l'escola ens vam començar a cartejar amb nens britànics i un any més tard es produïa un intercanvi cultural amb aquells nens i nenes que tenien un parell d'anys més que nosaltres.
Jo no havia sortit mai del país, però com que tenia un nivell acceptable d'anglès i l'avi m'ho permetia tot em vaig apuntar i vaig anar a passar un parell de setmanes a casa d'una adolescent anglesa.
Recordo haver aterrat a Manchester i sobrevolat Old Trafford però els primers moments es difuminen a la meua memòria. El que sí sé és que em vaig sentir cómode en aquell nou entorn. Tant que vaig arribar en divendres i fins diumenge no vaig trucar a casa i perquè els pares s'havien posat en contacte amb el mestre. Cal recordar que el 1997 ningú tenia mòbils.
Només arribar i fer les presentacions pertinents vam sortir amb els amics i amigues de la meua companya. Va ser el meu primer contacte amb els lavis i els pits femenins des de la infantesa; però tot i la meua educació conservadora allò no em va semblar escandalós en absolut.
Al dia següent em van dur des de Saint Helens a l'àrea de Liverpool, que és on estavem d'intercanvi, a Snowdon, Beddgelert i Caernarfon- al nord del País de Gales- solament amb la familia Shaw.
Els primers contactes sexuals -òbviament no complets- i amb l'esglèsia anglicana van suposar petits canvis en la meua visió del món.
El paisatge de cases edificades en série, totes iguals, a aquella zona industrial en crisi social profunda de Merseyside i la tranquila campinya galesa on només hi havia unes poques cases, ovelles i antigues mines de carbó em van acabar de descentrar.
Al contrari d'altres companys que es queixaven  de la qualitat i la quantitat del menjar jo no em vaig poder queixar massa. A més dels desdejunis amb salsitxes, suc de taronja, llet amb cereals, tostades i alguna coseta més; em donaven un entrepà i les racions del menjar eren importants. Recordo especialment el dia que van fer spaghetti amb salsa de carn i el "fish & chips" del dia que vam anar a pescar truites al  riu. Truites que posteriorment ens cruspiriem.
Ens van dur d'excursions també els mestres a diversos llocs dels que recordo especialment la ciutat de Chester. El riu Dee que creua la ciutat, les muralles romanes (Tan al nord van arribar els romans?) i un grandíssim rellotge.
En conclussió aquell viatge per terres britàniques en el que vaig ferir els sentiments d'una noia per primer cop, en que vaig començar a descobrir els plaers de la carn i en que vaig veure una societat industrial i descreguda en decadència em va sorprendre en un moment en què em començava a fer plantejaments morals. Sense saber-ho el catolicisme estava començant a perdre un altre creient, jo tampoc ho savia.

Primers viatges. Bilbao-Bilbo

Suposo que tindria dotze anys-potser onze, potser tretze- quan vaig reaitzar el primer viatge que canviaria realment la meua visió del món. La casa del Mar organitzava una escapada en autobus a Bilbao per visitar una fira sectorial. Els meus pares van anar i jo no vaig perdre l'ocasió.
La nit anterior ja no vaig dormir dels nervis. Per mi representava la primera escapada conscient fora de les nostres terres i fer nit lluny de casa.
La primera imatge que tinc de la ciutat és l'estadi de San Mamés, tot i que he de dir que no em va impactar massa.  Vam anar de seguida a esmorzar i em va sorprendre ja que els entrepans no els feien amb pa amb "tomata" ni amb maonesa, va ser la segona decepció per dir-ho així.
No obstant després de la obligada visita a la fira vam anar a veure la ciutat i el seu entorn.El paisatge era molt més verd i humit del que mai havia vist a l'àrea de la Mediterrània. Aquest fet junt amb el rastre de la metalurgia feia que moltes parets foren fosques i foren poblades de liquens.
La ria em va semblar enorme amb els seus vaixells pesquers  i els jardins molt nets.
Un dels records que tinc més presents va ser el entrar depressa  unes galeries comercials quan vam veure una manifestació a favor dels pressos etarres. No vaig entendre perquè haviem "d'amagar-nos" perquè el que jo havia vist no em causava por alguna; però era una època complicada per aquelles terres i els adults van decidir evitar-ho.
Poc més recordo d'aquella primera escapada. El dinar a Santurtzi amb una deliciosa sopa de tomàquet amb bacallà, i que vaig sopar uns talls de lluç que em van semblar la cosa més bona que havia menjat fins al moment. Vam passar per un poble que es diu Lutxana que em va cridar molt l'atenció perquè el carrer on vivien els meus avis es deia Conde de Luchana i jo no savia que exisistís el poble ni que el compte fos Espartero, que tanta importància va tindre en l'història de les comarques castellonenques.
Per acabar sé que em vaig portar d'allí un espirógraf, un llibre sobre races de cans que era la meua passió en aquella època -i que encara conservo, i un munt d'informació amb pósters, pins, tríptics, calendaris i llibrets sobre el peix blau.
Recordo la parada que vam fer a Tudela de Navarra i on vam comprar dolços i prendre un batut de xocolata abans de proseguir el viatge.
Res més sé d'aquell primer viatge, però entenc que va canviar tímidament aquella visió tan localista que tenia del món. En aquest viatge encara no vaig conèixer gent diferent a la que havia tracta fins aleshores, però la ment es començava a obrir com ja he dit i en els dos o tres propers viatges la meua visió mundana canviaraia radicalment.

Anys de fal·lera

Quan només comptava vuit anys els meus pares es van convertir en uns dels fundadors de la Colla de Gegants i Cabuts de Benicarló. Així doncs des d'aquell moment jo vaig entrar en contacte amb un món carregat de faixes, dolçaines, gralles, nanos, gegants, capgrossos, tabals, pubilles, gegantons i altres figures similars. Molts caps de setmana es celbraven trobades a diferents punts de la geografia catalana que nosaltres visitavem a canvi d'un intercanvi per les nostres festes. Aquells càntics i sons de gralla, els dinars i les nits als poliesportius van ser part de la meua infantesa i primera joventut fins que als 22 anys ho vaig haver de deixar per segona vegada i de manera quasi definitiva. Vaig estar a l'Alforja, a Reus, Riudoms, Cambrils,Salou, Alcanar, Amposta, L'Ametlla de Mar, El Perelló, Bràfim, Valls, Montblanch, Sant Carles de la Ràpita,Santa Coloma de Queralt, Ulldecona, La Sénia, Tortosa, Roquetes, Xerta,Sant Joan Despí, El Prat de Llobregat, L'Aleixar i tants d'altres pobles i ciutats de Catalunya. A cada lloc apreniem alguna cosa de la seua història i tradicions i això va potenciar en mi encara més un cert catalanisme que tenia el seu centre sentimental a les comarques de Tarragona. Les jotes en català tan típiques de les Terres de l'Ebre i El Maestrat eren la seua banda sonora junt amb les cançons de Els Pets. Per fortuna o desgràcia als 14 anys vaig haver d'abandonar la Colla per la complicada situació a casa. No obstant aquell carinyo als gegants van fer que poc més tard tornès i introduís alguns amics dins la Colla. Lamentablement la feina em va fer abandonar el món geganter fa alguns anys de manera definitiva. Però a part dels records queden les seues influències culturals. Dec ser l'únic valencià de la meua generació que va crèixer envoltat de gralles, tenores, sardanes, jotes catalanes i valencianes, gegants i capgrossos, crits de "fal·lera gegantera", faixes, cercaviles, trobades, esmorzars de monjetes amb botifarra,sacs de gemecs...Sabent que l'Ametlla de Mar és "La Cala"i que té piscifactories, que al Prat de Llobregat destaquen els seus pollastres de pota blava, que a Capellades hi ha una bassa i un Museu del Paper, que al Baix Camp cada cop queden menys avellaners, que Siurana és cuna d'un oli de primera o que a Bràfim hi han bons vins. A Reus són ganxets i es discuteixen la naixença de Gaudí amb Riudoms. La música popular catalana i valenciana es barrejava quotidianament al carrer on l'Amparito Roca i Paquito el Xocolatero sonaven amb toc de gralla i dolçaina. Així vaig crèixer jo.

Camp i religió

 Tot i que diuen que vaig nàixer a Tortosa, la meua infantes la vaig passar al Maestrat. Es tracta d'una comarca emminentment rural i, encara que vivia a un dels pobles grans -rondant en aquells moments els 20.000habitants, la major part d'ells vivien del camp o de la mar.

Com ja he dit a casa haviem sigut sempre gent de la mar, però manteniem alguna petita finca molt prop del centre urbà. Allí essent jo quasi un nadó els pares van arreglar una antiga caseta que és  on encara ara viu la meua mare.

Al costat de la caseta hi havia terrenys on hi havia sembrat alguns solcs de verdures i hortalisses per a consum propi: faves, carxofes, cardets, tomates de penjar, patates i garrofons segons l'època eren alguns dels cultius més habituals.

Els veins de darrere eren pagesos sense fills i ja majors. Al costat hi havia una petita barraca valenciana que servia de casa d'aperos per uns llauradors que portaven un trocet que també era d'una dona vella sense fills.

Aquell home tenia un fill de la meua edat i el camí i les finques del voltant es van convertir de seguida en el nostre terreny de joc. Beviem aigua dels reguers, caçavem sargantanes, feiem guerres amb formigues de diferents formiguers...i més majors paravem cepets i caçavem amb l'enfilat. Separavem els que es podien menjar dels gafarrons, verderols i altres.

                                                                                                                                                                      





No obstant els dies més importants eren els diumenges en que ens deixaven anar sols a missa i quan sortiem anavem a buscar "la paga"a casa l'avi. Amb els diners a la mà anavem a comprar cromos, xuxes o a una de les dues sales de recreatius que hi havia al poble. Cada any dos dies acompanyavem el crist de la mar en la seua pujada i baixada d'una esglèsia a l'altra mentre els mariners i les dones majors anaven pel mig del carrer resant el rosari descalços amb un ciri a la mà.Al dia següent els cotxes xirriaven quan passaven pel carrer davant de l'escola. En arribar a l'esglèsia es cantava l'himne al Sant Crist de la Mar que òbviament era escrit en castellà. Com a quasi tots els pobles del país les festes i totes les tradicions anaven lligades a la religió catòlica i jo m'estava criant en un entorn molt lligat a aquesta, però també al medi ambient i a l'entorn natural. El ruralisme va poder més que la Santa Mare Esglèsia i la vaig abandonar poc a poc a pesar de la meua mare i, sobretot dels meus avis, amb qui m'estava criant. Mentre que alguns dels meus companys d'escola no sabien res de la mar ni del camp jo distingia els verderols, les merles, els paputs, els bileros, les tórtoles i alguns altres. Sabia que les mores estaven bones a l'estiu, que les faves es collien al març, que els ametllers començaven a florir al gener i coneixia algunes plantes silvestres com el romer, el timonet, l'herbasana, les herbes punxentes, els arbosos o els "llicsons" que agafavem per als canaris i periquitos que criavem. Anavem a collir espàrrecs i a buscar caragols i separavem els avellanencs que volia l'avi del meu amic. No obstant tot això el camp i la religió van desaparèixer de la meua vida quotidiana tot i que van deixar uns coneixements i un vocabulari important el el meu ideari personal.

Orígens

Diuen que el cognom París, al igual que el cognom Avinyó prové dels ajudants francesos que van vindre amb el Papa Luna a Peníscola. Mai ho he contrastat.
El fet és que tant per part paterna com per part materna les dues famílies eren d'origen mariner- a excepció de la banda de l'àvia materna.
El pare de la meva mare ja no va viure de la mar, però sí els seus avantpassats. I per part paterna el meu pare va morir sent mariner.
El avi de la meua mare havia sigut calafat, però la seua mort durant la Guerra del 36 va fer que els seus fills abandonessin Peníscola i la mar.
Com ja he dit, el meu pare, sr. París; era mariner quan va morir. L'últim d'una família marinera a excepció d'un germà i un nebot.
A casa això garantia un suquet de peix diari que no era tal. Cada dia venia mòllera, peludes, galeres, petxines, peix de torrar, polps ,seitó ,llobarros, orades...Des de petit sabia reconèixer el peix blau del blanc i coneixia la major part de les espècies capturades a la zona. Més tard i poc a poc em vaig anar familiaritzant amb expressions com xorrar, bou, porta, cadenes, arrastre, barques de la llum,cantar el peix... i tantes altres.
Per altra banda, com ja he dit la banda materna estava ja bastant més deslligada de la mar. L'àvia s'havia criat a Barcelona i va tornar al Maestrat acabada la ditxosa guerra. El seu pare i la seua mare, encara que originaris del nord de Castelló ja havien viscut i nascut a la capital catalana.
El meu avi matern havia perdut el pare de nen. Pel que sé el meu besavi era republicà i treballava com a calafat a Peníscola però un grup d'anarquistes el van matar tot just començar la Guerra del 36 deixant la seua vídua amb tres nens. Mai més van viure de la mar.
Jo passaria molt de temps amb aquests avis i el meu contacte amb el duríssim món mariner es difondria. Ningú de la família viuria directament de la mar després del meu pare.
No obstant, jo vivia a una zona eminentment rural que vivia de la mar i el camp i amb una indústria ja malmesa abans de la crisi actual. Vaig viure  la infància en un entorn católic, rural i on la dreta més rància seguia mantenint el poder.
A casa hi havia paraules tabú com independència, República o Azaña  però mai em van forçar en cap ideologia. De fet l'àvia era catalana i seguia contant-me cada dia coses de la Barcelona dels anys 20 i 30 en un país ple d'anticatalanisme.
Seguia en contacte relatiu amb el camp perquè els pares vivien a una casa de camp als afores del poble i així caçava sargantanes, paravem cepets i l'enfilat, buscavem caragols i corriem amb la bicicleta o ens amagavem a la cabanya -una cabanya feta per amagar-se quan es caçava pardals amb l'enfilat.
Res d'això queda ara més que els records i la coneixença que a excepció de la banda de l'àvia materna; vinc d'uns origens mariners. De dues families que s'haviem mogut des de Palamós fins a Dénia i els pobles pesquers de Castelló fins establir-se més o menys a Vinaròs, Peníscola i finalment a Benicarló, lloc on no vaig nàixer però on he viscut de manera intermitents des dels pocs messos de vida.

Viatjant pel continent

Per motius de feina coneixo gent d'arreu d'Europa i del continent, incolent-hi Russia i l'estat sionista d'Israel. Alguns d'aquests són i serán simplement clients; però d'altres es converteixen en coneguts i amics amb qui mantinc rel·lació més o menys continuada i amb qui intercanviem visites.
Durant els darrers sis anys he visitat amics a Bélgica, Itàlia, Alemanya, Anglaterra, País de Gales i diverses parts d'Espanya.He menjat amb gent d'aquests països, amb russos, francessos, costa-ricencs, hindús...i he descobert que realment les "realitats nacionals"no són  sinò diferències mínimes entre  gent que busca viure el millor possible amb pau i tranquilitat.
En aquest nou blog pretenc doncs explicar a travès de les meves experiències amb gent molt diversa - des de masovers castellonencs fins a gent que treballa a parlaments regionals, comercials diversos, gent que surt a les notícies,etc...- la meva visió d'Europa més enllà dels informatius, els diaris i els polítics.