Castell de Xivert

Al nord de la província de Castelló, a uns 20km de la frontera amb Catalunya es troba la vila d'Alcalà de Xivert. En època islàmica la vida es centrava a l'alt de la Serra d'Irta on es conserva el castell (Al-Qalat en àrab, que és d'on deriva el nom del poble) de Xivert.
El poble actual està a certa distància i en destaca l'esglèsia i, sobretot el campanar d'estil barroc dedicats a Sant Miquel. A l'altra banda de les muntanyes, separat de la Plana d'Alcalà es troba el nucli d'Alcossebre amb les seues platges i el port esportiu.
Al any 2000 vaig fer una caminata per primer cop al castell de Xivert amb un grup d'amics. Després de prendre un cafè al bar de davant l'esglèsia ens vam dispossar a creuar la carretera N-340 pel pont i deixant una petita ermita-oratori a una banda començar a pujar per la serra.
El camí arribat un punt és pedregós i estret, no massa bo si pujeu amb vehicles però acceptable per anar-hi a peu. Envoltat de alzines carrasques, pins i matolls entre els que destaca el timonet, el romer, arbustos de boix,etc... el camí es fa curt. Amb una mica de sort podreu veure conills, falcons i senglars.
Una vegada a dalt hi ha una replaça on podeu seure a l'ombra i beure o menjar alguna cosa (no hi ha cap mena de bar o botiga eh?) abans d'entrar al castell.
Es tracta d'un castell d'època àrab que com tants altres va ser reconquerit en època de Jaume I per les tropes de Balasc d'Alagó- conqueridor de les terres del Maestrat. Posteriorment la població es va traslladar a la plana d'Alcalà des d'on les comunicacions eren més  fàcils.
Des de dalt el castell les vistes sobre la plana d'Alcalà i part de la serra d'Irta són magnífiques i s'observa tot el nucli d'Alcalà de Xivert on destaca imponent  el seu campanar que té la fama de ser el més gran i bonic de la província.

Torino i el Piemonte

Era un dels viatges que tenia pendents des de feia molts anys i, finalment, l'any passat em vaig decidir gràcies a l'invitació d'uns clients i amics.
La ciutat de Turin, Torino o Torí (depén si l'anomeneu en Piemontès, Italià o en la nostra llengua), està situada al nord-oest de Itàlia, al sud dels Alps i a escasos quilòmetres de la frontera amb França.
És una ciutat preciosa i màgica que ha tingut la fortuna i desgràcia al mateix temps de compartir nacionalitat amb ciutats que han aprofitat més el turisme com ara be Roma, Florència o Nàpols.
Famosa per la Santa Síndone en la qual alguns creuen que va estar embolicat el cos de Jesucrist entre la seua mort i la seua resurrecció -sembla ser que el llenç és del segle XI però la fè és la fè- i per la Juve, Torino és molt més que tot això.
La ciutat gaudeix del més important Museu Egipci del món fora del país africà, on podem veure papirs, esculptures, objectes d'ús quotidià i, òbviament sarcòfags i mòmies. Això sí , l'informació està només en italià i anglès.
A més a la Mole Antonelliana- a la imatge-, figura que per cert surt a les monedes de 1 i 2 cèntims d'euro italianes, hi trobem un interessant museu del cinema on s'expliquen alguns efectes especials i es pot veure l'evolució del seté art a més de cartelleria i alguns efectes com guions originals, màscares de pel·lícules de ciència ficció,etc..
Pel que fa la gastronomia, la cuina del nord és més variada que al sud i centre del país. La pizza és originària del sud i la pasta és aquí un element no tan bàsic de la cuina com a la resta d'Itàlia. Gnocchis, tallarins al pesto -encara que sigui ligur Gènova queda a poca distància-, Biccerin, Gianduiotti, Bonet, especialitats de carn crua, formatges, carn guisada, grissini -semblants a les nostres rosquilletes- i el vitello tonnato són algunes de les especialitats piamonteses que no podeu deixar escapar.
 El centre neuràlgic de la ciutat és la piazza Castello, amb les restes d'un castell medieval impresionant que li dona nom a la plaça, una gran font, kioscos i que limita amb les grans avingudes de Via Po i Via Garibaldi.
No lluny d'aquí queda el parlament regional -el Palazzo Lascaris-, grandiós palau barroc tancat al públic a no ser que vagis amb un treballador del Parlament com va ser el meu cas. Una mica més enllà queden carrers i places plenes d'edificis d'alt interès artístic i històric. En algun d'ells Musolini es va refugiar després de l'entrada dels aliats i va ser a Torí on va acabar la seua vida.
A diferència de Milà on la gent viu amb una major capacitat financera, la gent de Torino viu millor que la del sud però els preus i tren de vida són més asequibles per al comú dels mortals que a la Lombardia.
Grappa, Biccerin i els bombons Gianduiotti són els principals records que podeu comprar a la ciutat. Una ciutat gran per la qual es pot anar a peu -és una ciutat plana i fàcil de recòrrer- cosa que és recomanable a tot el país.
És fàcil de perdre's detalls si no mireu els porxos que recorren tot el centre de la ciutat fins arribar al riu Po que queda a un lateral deixant zones ajardinades junt al palau de justícia, d'estil neoclàssic.

Legionarios de Cristo a Montcada-València

 

Quan tenia deu anys aproximadament un amic va marxar a estudiar a Montcada, provincia de València. Al poc temps em van convidar a anar uns dies de colònies.

Va vindre un capellà molt amable a casa i després de xarrar amb els meus pares i amb mi ens va convencer perque passés uns dies allà.

No vaig viure cap d'aquells episodis d'abusos ni res de tot això, però aquell ambient no em va agradar gens.

Recordo que en arribar vaig deixar les meues coses a una sala plena de lliteres que es on dormiem els xavals. Era una sala que em va semblar enorme i que per la nit era vigilada per els propis capellans.

Eren dies de resar a tota hora amb diverses misses diàries, bendicions de taula al esmorzar, dinar i sopar i xerrades sobre religió católica, sants i tot això.

La resta del dia feiem activitats esportives mentre que els que estaven allí de continuu també tenien un horari fixe -fins i tot en diumenge- d'estudi.

Possiblement en el meu interior jo ja no creía amb tot allò i alguna cosa em feia sentir incòmode. Passats aquells dies de bàsket i missa, bici i missa, benediccions abans de cada àpat, habitacions compartides amb ves a saber quanta gent i missa no vaig voler saber res de tot allò.

El que si recordo és que per entrar al centre s'havia d'anar tres vegades en "convivències" i després recomenar a algún amic que fes el mateix. Amb una en vaig tenir prou.

No tinc aquella mala imatge tan exacerbada, però aquell no era ja el meu món i tot el que la vida dins el seminari no tenia res que aportar-me.

Aquells dies potser van influir en la desidia que des de ben jove m'ha provocat la missa i, segurament va ser el pas que em va decidir a separar-me de l'Esglèsia.

Repeteixo que jo no hi vaig veure cap cosa estranya -només vaig estar uns dies, també cal apuntar-ho- però tot aquell ambient em semblava estrany, artificial i incòmode i no hi vaig tornar.

De Montcada no vaig veure absolutament res i, per tant en aquells tres o quatre dies tampoc vaig entrar en contacte amb gent de la zona, només amb capellans, nens repelents i altres víctimes com jo.