Jo estava per aquella època molt descentrat en els estudis i tenia un panorama familiar no massa agradable amb els dos avis en cadira de rodes, el pare alcohòlic i els ingressos familiars mermats, però em vaig sortir amb la meua.
Vam arribar un grup bastant jove i molt heterogeni a Ponferrada en tren. El castell de la ciutat va ser la primera sorpresa del recorregut, que comptant els tres díes a la capital gallega sumaria onze dies.
Vega de Valcarce, Cebreiro, Faba, Portomarín, Samos, Sarria i Palas de Rei serien algunes de les altres localitats que creuariem abans de vislumbrar la ciutat de Santiago des de Monte do Gozo.
Els paisatges de prats amb eucaliptus i castanyers, els camins poblats de vaques i les aldees envellides conformen el paisatge que vam recòrrer aquells dies. Ens seiem a descansari ens adelantaven gents de tot el contienet que saludaven i proseguien trajecte. Possiblement els trobariem a l'alberg i compartiriem un troç de pa amb cecina o xoriç.
El "menú del peregrino" solia consistir en dos primers a triar entre els que estava el caldo gallego i dos segons, i algo de postres.
Tot i la missa diària i segellar les credencials cal dir que a la major part de nosaltres no era la fe catòlica la que ens movia, sinò més be el viatge en sí. Quan vam arribar al cap de vuit dies al Monte do Gozo i vaig veure les agulles de la catedral al fons vaig plorar de ràbia.
La ciutat em va semblar preciosa tot amb el Palau de Rajoy, la catedral i la Universitat. Per la rúa do Franco vam passejar la guitarra, montar escàndol amb els tunos i menjar una mica de marisc -molt poc. I després de dos díes a la vila de Santiago i unes hores a A Corunya preniem el tren de tornada.
Haviem compartit experiències amb un cardiòleg granadí, amb una àvia lleonesa i amb un gruix de gent de la comarca. Ens haviem banyat al gèlid riu Valcarce, haviem creuat el Sil, vist esglèsies romàniques, tocat alerta d'incendi, menjat vedella i caldo gallego, xarrete i tarta d'orujo. Haveim degustat el formatge do Cebreiro i Arzúa, oit missa al mig d'un bosc d'eucaliptus i dormit dins d'una esglèsia.
Però potser el que més va influir en mí d'aquell viatge va ser el descobriment del folklore gallec i la convivència amb la natura. No vaig trobar la fé catòlica, més aviat la vaig acabar de perdre amb el botafumeiro volant sobre els nostres caps; però en certa manera em vaig retrobar amb mí mateix durant uns díes.
Ja no veia dues Espanyes clarament oposades sinò una Espanya diversa, amb paisatges diferents, natura i ciutats, músiques i llengües diverses. Gastronomia rica i caràcters diferents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada